El darrer film del cineasta Noah Baumbach serveix com a estudi del món del cinema actual a través de l’ actor del títol en la seva etapa crepuscular; un George Clooney que es riu de sí mateix (no és casual que les imatges de l’ homenatge que serveix de leitmotiv del film siguin de la seva pròpia filmografia), en una entregada interpretació.
La idea i intenció de la proposta són interessants però el resultat no està a l’ alçada de les seves enormes possibilitats. S’ ha de destacar, a banda d’ una excel·lent banda sonora, obra de Nicholas Britell, l’ enorme llista d’ aparicions estel·lars amb que compta el film: l’ habitual, i parella del director, Greta Gerwig, Patrick Wilson, Billy Crudup (la seva seqüència amb Clooney és de les millors del film), Laura Dern, Emily Mortimer (també coguionista i coproductora de la pel·lícula), els veterans Jim Broadbent i Stacy Keach, Isla Fisher i l’ altre gran personatge de la història: Adam Sandler (que no resulta creïble ja que sempre recorda els seus personatges en comèdies fàcils i esbojarrades de bona part de la seva filmografia) en la pell del mànager de tota la vida del protagonista. Aquesta constel·lació no serveix, però, perquè l’ espectador mantingui l’ atenció en la trama (amb l’ excepció dels flashbacks en que Jay visita els moments claus de la seva carrera, les escenes més aconseguides) ni tampoc la relació pare-filla (Grace Edwards no convenç), que evoca un film anterior del mateix Clooney, la notable, aquella sí, ‘Los descendientes’ (2011), provocant que els seus excessius 132 minuts acabin resultats francament avorrits.
En definitiva, una pel·lícula senzilla que desaprofita les possibilitats del guió. Una ració de cinema dins de cinema que queda molt lluny d’ allò que pretenia, i podia, ser.