El darrer treball de Clint Eastwood no està a l’alçada de les seves grans i nombroses pel·lícules, tenint en compte que el llistó està altíssim. ‘Jersey Boys’ té com a principal obstacle la seva indefinició: és una comèdia? un musical? un melodrama? Tractant-se del biopic d’un grup la música hauria d’haver estat molt més present. La història té arguments suficients per ser un molt bon drama, de fet el final del film quan ja és totalment dramàtic és la millor part de la pel·lícula. El problema és que anteriorment hi ha masses apunts còmics, alguns tan desconcertants com desafortunats, que provoquen que l’espectador es vagi desenganxant de la trama i quan arriba el final ja no hi torna a entrar.
Un altre aspecte fluix del film és el seu estoll d’intèrprets; ni l’omnipresent John Lloyd Young (Frankie Valli) ni la resta dels Four Seasons (Erich Bergen, Michael Lomenda i Vincent Piazza) resulten convincents, el veterà Christohper Walken els eclipsa a tots només amb la seva presència. La majoria novells o pràcticament novells no aprofiten la seva oportunitat com, en canvi, si fa la també debutant Renée Marino: el seu personatge, la dona de Frankie Valli, reclama més minuts de metratge.
La proposta, això sí, és acuradíssima a nivell visual. La fotografia és perfecta i l’ambientació, vestuari i direcció artística, brillant com és habitual en la filmografia del director. En definitiva ‘Jersey Boys’ és una obra molt molt menor dins de la filmografia del mestre Eastwood, tenint en compte però que una pel·lícula fluixa de Clint Eastwood és millor que l’obra mestra de molts altres directors.