El tercer capítol de la saga, ja de culte, ‘John Wick’ és una proposta molt honesta. El seu argument és el mínim i no té cap importància, només una excusa per encadenar les diverses seqüències d’acció; realment variades, brutals i excel·lentment coreografiades. El film ens ofereix tot tipus de lluita: ja sigui amb ganivets i destrals, tirotejos de tot tipus (original afegir-hi la participació dels dos gossos a Casablanca) ja sigui per terra o sobre rodes (motos), amb la participació de cavalls, a l’estable o bé al galop, o novament amb katanes en el clímax final en l’estança dels miralls (excessivament dilatada).
És ben cert que la pel·lícula resulta adrenalítica ja des de la primera escena. Manté el ritme i enganxa l’espectador però malgrat que aquest està aliè i realment entretingut, 130 minuts de metratge són molts per un contingut realment pobre i acaba esdevenint repetitiva. Els descansos entre les diverses lluites, que només tenen com a objectiu que l’espectador respiri, ens presenten una gamma de personatges interessants que aprofiten molt bé els seus escassos minuts en pantalla; especialment l’origen del protagonista (inexpressiu, això sí, Keanu Reeves) amb la seva reunió amb la directora (Anjelica Houston), part del seu passat amb el personatge de Sofia (una Halle Berry a la que feia molt temps que no veiem tan pletòrica a la gran pantalla) o les diferents intervencions de la magistrada (Asia Kate Dillon en un personatge tan inquietant com interessant).
No ens enganyem, aquest nou capítol només té un objectiu: proporcionar a l’espectador una estona d’evasió i una esbojarrada ració d’entreteniment perquè desconnecti i, en aquest sentit, assoleix sobradament la seva missió. La seva legió de seguidors a més està d’enhorabona; el seu obert final denota que les sanguinàries accions de John Wick no tenen pinta d’acabar.