La darrera entrega de l’ adrenalítica franquícia és, amb diferència, la pitjor de la saga: mostrant uns alarmants símptomes de repetició i esgotament.
Rodada amb una desafortunada fotografia, amb un excés de saturació que en certs moments molesta el visionat, la pel·lícula té un pròleg interessant arrel del funcionament de l’ Alta Mesa i el seu treball amb les cadenes dels diferents Continental. A Osaka tenim un dels fragments més aconseguits del dilatadíssim metratge (aquesta entrega és la més llarga de la franquícia amb 169 minuts que es fan realment eterns) per viatjar posteriorment a Berlín, fragment realment pobre, especialment la seqüència del club: des de la lenta unió dels tres personatges (es nota molt que ja es prepara un relleu o un possible spin off amb la presentació del personatge Nadie) fins a l’ acció entre els seus usuaris: realment ridícula. Després l’ acció es trasllada a París on guanya interès però l’ espectador està ja esgotat i comença a mirar el rellotge esperant el desenllaç final. Abans d’ aquest clímax (decepcionant després del seu anunci i presentació que promet molt més del que finalment ens ofereix el resultat) assistim al millor tram, respecte a l’ acció, que transcorre a contrarellotge pels carrers de París amb diferents modalitats: cotxes, lluita cos a cos, tirotejos (filmats amb un muntatge excel·lent) mentre una sensual veu radiofònica va narrant els diferents punts de l’ itinerari que desemboca en la ressolució.
Esperem que la venjança del silenciós i inexpressiu John Wick acabi aquí. La història no dóna més de si i no cal allargar més l’ agonia: ni amb el mateix personatge ni amb el seu possible successor. A la franquícia se li han acabat les bales i resulta absolutament innecessari recarregar.