Dins de la línia més fosca que DC ha donat al seu univers (a diferència de la seva rival Marvel, centrada únicament en l’espectacle sense profunditat) aquesta ‘Joker’ es consagra com el seu millor film amb diferència: ens trobem davant d’una grandíssima pel·lícula (justa vencedora de la darrera edició del Festival de Venècia) tan hipnòtica com pertorbadora.
L’impressionant i omnipresent Joaquin Phoenix (sense cap dubte la millor interpretació que hem vist enguany i des de ja mateix el màxim favorit al proper oscar a millor actor) realitza un autèntic tour de force, està present en tots els plans del film, aconseguint una fita que a priori semblava impossible: superar el també magnífic, i multipremiat, treball de Heath Ledger a ‘El caballero oscuro’ donant vida al mateix personatge. El guió es capaç d’unir a tothom: els fans del còmic amb diverses referències a l’univers propi de la història com també els espectadors totalment aliens al món de la vinyeta, copsant ja d’entrada l’atenció de tots, gràcies a una interessant gamma de subtrames socials certament potents que, malgrat la incomoditat que desprèn la proposta durant tot el metratge, eviten que l’atenció de l’espectador es perdi i que aquest mantingui la tensió, i atenció, en tot moment. A més de la seva faceta artística, excel·lent resulta també la seva factura tècnica: acurada la seva direcció artística, brillant la seva fotografia i notable el seu muntatge, tot envoltat amb una precisa i intensa partitura musical.
‘Joker’ és una proposta intensa, dura, aspra, hipnòtica i pertorbadora que no deixa indiferent a ningú. La controversia del seu missatge i rere fons, certament incòmode i polèmic, malauradament li pot restar simpaties en l’imminent temporada de guardons i reconeixements. Però si sóm justos, i amb el que hem vist fins a dia d’avui, aquest film hauria de ser el gran protagonista de la cursa de premis. Una obra mestra absolutament imprescindible.
