La història de Joy Mangano és una pel·lícula desconcertant. El seu gran problema és l’excés. D’acord que és important mostrar les dificultats i pressió de la protagonista, una convincent Jennifer Lawrence (merescudíssima nominació al Globus d’Or) que porta ella sola el pes de tot el film, però un cop ja l’hem vist en totes les facetes a que ha de fer front, filla, néta, mare, divorciada, treballadora i pilar familiar, el guió avança cap a l’histrionisme absolut.
La diversificació de personatges i situacions només serveix per augmentar el desgavell: des d’una mare incapaç d’apartar-se del llit i de la seva sèrie de televisió preferida (exagerada en la línia de la pel·lícula), la presència d’un exmarit instal·lat a casa, el retorn del pare i la seva nova relació (també estranya) o la germanastra. Sembla que absolutament tot estigui pensat per desconcertar l’espectador i efectivament ho aconsegueix però provoca un efecte perjudicial pel film: una sensació de surrealisme que porta al públic a la incredulitat, efecte molt negatiu si tenim en compte que es tracta d’un biopic.
Malgrat comptar amb el gruix de l’estoll d’actors dels seus films més aconseguits, en aquesta ocasió el director fracassa. Tot i l’entregat treball de la seva protagonista (brillant especialment en la seva primera aparició televisiva), està massa sola: Robert de Niro funciona a estones i Bradley Cooper hagués donat molt més joc interpretant el personatge d’un molt fluix Édgar Ramírez i així poder mostrar l’excel·lent química que manté amb Lawrence i que podem gaudir en escassos minuts de metratge.
‘Joy’ resulta una pel·lícula absolutament fallida que només justifica el seu visionat per gaudir amb el treball d’una Jennifer Lawrence, una vegada més, excel·lent.