Després de veure ‘Juego de ladrones, el atraco perfecto’ és inevitable evocar l’excel·lent ‘Heat’, que va dirigir Michael Mann l’any 1995. De fet l’òpera prima de Christian Gudegast desprèn la sensació de ser-ne un remake encobert però amb un resultat final que fracassa estrepitosament.
L’inici de la proposta, com en aquella, ens serveix per veure l’estil de treball i professionalitat del grup de lladres. A partir d’aquí comença el joc del gat i el ratolí entre els dos grups: el de policies i el de lladres, encapçalats, respectivament, per Gerard Butler i Pablo Schreiber. Però no ens enganyem: cap dels dos té el carisma d’Al Pacino i Robert de Niro. D’una banda Butler, millor que el seu rival, acaba esdevenint repetitiu i cansat per l’espectador; amb un excès d’histrionisme i algunes seqüències, totes les relacionades amb els seus conflictes familiars, totalment prescindibles, dilatant excessivament el seu, ja de per si, llarg metratge. Per una altra Schreiber, massa impassiu i silenciós: un personatge que reclama més desenvolupament. Les poques trobades entre tots dos (excepte la trucada telefònica en la situació del banc) són simples i, algunes, realment absurdes.
Tècnicament, això sí, s’ha de reconèixer la seva notable factura: amb un muntatge i, sobretot, un so i efectes de so brillants. Malgrat tot, el film naufraga totalment: no desprèn la tensió necessària, el ritme és molt lent, els personatges tenen poca profunditat, el robatori clau en el desenllaç (tot i la seva llarga planificació) resulta pobre i només recupera el to amb l’excel·lent tiroteig final en ple carrer: malauradament ja és tard i no salva la proposta, l’espectador ja ha mirat el rellotge en diverses ocasions esperant ja el final. Un joc tan avorrit com fallit.