Jumanji: bienvenidos a la jungla va ser tota una sorpresa, va aconseguir una tasca a priori impossible: fer oblidar un dels films d’aventures més entranyables de la dècada dels 90′. L’anterior era una proposta hilarant i realment enrtetinguda i fer-ne una continuació resultava també enormement complicat. L’originalitat i la sorpresa ja no hi són, de manera que es podia caure en la repetició i, efectivament, la nova arribada al videojoc resulta massa familiar i costa entrar novament en l’aventura, però un cop superada aquesta fase inicial el film esdevé interessant.
El pròleg ens presenta una de les grans novetats d’aquesta seqüela; l’aparició de dos nous personatges (entranyables els veterans Danny DeVito i Danny Glover), el seu contrast amb els joves protagonistes de l’anterior dóna peu a situacions força divertides així com també les noves habilitats i punts febles dels respectius avatars, amb l’encertat i accidental canvi de rols respecte a l’original. Si bé és ben cert que es perd una mica el dinanisme i tempo de l’anterior (principalment a causa dels dos eixos dramàtics que marquen les relacions entre els dos avis i la parella romàntica) la proposta recupera la seva vitalitat amb algunes seqüències realment trepidants com els estruços o la dels ponts amb els mandrils (potent i espectacular, videojoc en estat pur: els millors minuts de metratge amb diferència) així com en el desenllaç (l’escena del rescat de Milo evoca inevitablement un altre gran clàssic d’aventures com és ‘En busca del arca perdida’).
Si l’anterior era una aventura tancada, el seu enome èxit ens ha dut aquesta continuació que, si bé no arriba al nivell de la seva predecessora, és una més que digna i novament divertida ració d’entreteniment de qualitat que ara ja obertament dóna peu a una, innecessària, nova entrega. En defintiva ens trobem davant d’una proposta que assoleix sobradament amb el seu únic objectiu: que l’espectador es deixi portar, gaudeixi i desconnecti durant 123 minuts. Prova superada.