
El mestre Clint Eastwood té 94 anys per tant hem de considerar aquesta ‘Jurado nº2′ com el seu comiat cinematogràfic. Malgrat tractar-se d’ una obra menor, molt allunyada d’ algunes de les grandíssimes pel·lícules de la seva trajectòria, resulta un adéu prou digne, tenint en compte que en els darrers anys (amb l’ excepció de Richard Jewell) les seves propostes (15:17 tren a París, Mula, les dues al 2018 i Cry Macho al 2021) han estat molt pobres.
La trama del film és prou interessant però el resultat final queda molt allunyat de la pel·lícula que podria ser. El guió té alguna llacuna, ja sigui en certs detalls de la trama com la construcció de personatges, i el seu repartiment, tot i que correcte, no desprèn el mínim carisma: començant pel protagonista (Nicholas Hoult) i especialment la seva dona (la més fluixa amb diferència Zoey Deutch), passant per la parella d’ advocats (Toni Collette, el millor del film) i Chris Messina: la seva relació és interessant però desaprofitada, a l’ igual que el personatge de Kiefer Sutherland, que només apareix en pinzellades per donar apunts legals però que es podia aprofundir molt més. La trama es divideix en dues línies: les deliberacions del jurat (el tram més interessant malgrat que és una còpia excessivament semblant, tant en diàlegs com en la personalitat dels membres, del magistral clàssic ’12 hombres sin piedad’ dirigida per Sidney Lumet l’ any 1957) i l’ exterior a la sala: el transcurs del judici, massa ràpid, i els dilemes morals tant del protagonista, més fluix, com de la fiscal, més interessant, així com els flashbakcs (innecessàriament repetitius) de la nit del crim.
En definitiva, ens trobem davant d’ una correcta pel·lícula pròpia del subgènere de cinema de tribunals, però que és massa senzilla si tenim present tant el propi subgènere com la filmografia del seu director. Un film ben intencionat però malauradament simple, deixant una sensació de decepció si imaginem el que hagués pogut arribar a ser.

