‘Jurassic World’ té una premisa bàsica: prescindir absolutament d’ ‘El mundo perdido’ i ‘Jurassic Park III’, funciona com una continuació de l’original ‘Jurassic Park’. De fet resulta inevitable no sentir una dosi de nostàlgia quan els visitants creuen les portes de l’antic parc amb el tema principal de la banda sonora de la primera, obra del mestre John Williams. No és l’única referència: la discussió del personatge de, la molt convincent, Bryce Dallas Howard amb el seu enginyer, l’arribada dels nens als departaments de l’antic parc, els plans dels ulls del dinosaure, la formació dels raptors en atac o la presència del Tiranosaure.
Tot el film és un reflex del cinema actual: en que estan proliferant (en moltes ocasions totalment innecessaris i prescindibles) els remakes, reboots i noves entregues dels grans èxits del cinema dels anys 80 i 90. ‘Jurassic World’ és un més però com a mínim, possiblement perquè el mateix Spielberg n’és el productor, denota un gran respecte per l’original. Per això en manté l’estructura idèntica: una difícil relació adults/nens, un Chris Pratt (qui sense acabar de convèncer si que resulta mínimament més acceptable que a la sobrevalorada ‘Guardianes de la Galaxia’) que evoca al paleontòleg que interpretava Sam Neill en el film de 1993 i uns efectes visuals novament espectaculars.
Com en la majoria dels retorns del nou cinema made in Hollywood, la infografia substitueix a l’artesania: el film no té ni la sorpresa, ni la màgia de l’original, però en aquesta ocasió s’ha de dir que ens trobem davant d’una digna continuació que sap mantenir la tensió i l’entreteniment, complint perfectament amb el seu únic objectiu.