El retorn a la direcció de Colin Trevorrow torna a aquesta tercera entrega de la nova trilogia l’esperit de la primera i millor Jurassic World després de la més fluixa El reino de los caídos de J.A. Bayona. La seva premisa argumental resulta certament interessant amb un planeta en que dinosaures i humans han hagut d’aprendre a conviure.
Sense cap dubte, el gran alicient del film és el retorn del trio protagonista de la trilogia ‘Jurassic Park’; una entranyable dosi de melangia que lliga perfectament les dues sagues. S’ha tingut molta cura i respecte envers la trilogia original en tots els sentits: des de l’aspecte de la primera aparició del trio de l’original, que evoca directament el film de 1993, passant per algun secundari que ja havia aparegut en la nova trilogia, algunes seqüències pràcticament idèntiques, un encertat homenatge al logo del park o, fins i tot, la ressolució (amb igual resultat) d’una de les qüestions obertes que va deixar el primer film. A més, aquesta reunió es produeix, molt encertadament, de manera esglaonada. El guió es desdobla en dues línies paral·leles: una primera que suposa el retrobament d’Ellie amb Adam Grant i posteriorment amb Ian Malcolm, i l’altra que segueix la parella protagonista de la segona trilogia, aquesta amb les seqüències més adrenalítiques, i millors, del film (destacant especialment el brutal tram que transcorre a Malta o el també trepidant aterratge i posterior estada sobre el gel). Les dues subtrames acaben confluïnt i reunint els dos grups i la química coral funciona perfectament.
Com les anteriors, ‘Jurassic World, Dominion’, resulta tècnicament perfecta. La proposta no decepciona ja que ofereix una sana i espectacular ració d’entreteniment i tensió de qualitat, amb l’afegit d’aquest punt de nostàlgia. Però un cop tancat el cercle (aprofitant l’únic que quedava per explorar), la franquícia ja està més que explotada i francament esgotada. Esperem que, aquest cop sí, el parc tanqui les seves portes definitivament.