El segon film del cineasta Cedric Nicolas-Troyan és una proposta d’acció de manual. Com la recent, també produïda per Netflix, Jolt ens trobem davant d’una proposta de sèrie de B però rodada amb bon pressupost i una més que sòlida protagonista; en aquest cas Mary Elizabeth Winstead, una actriu notable que tot i que darrerament sembla instal·lada en el cinema d’acció (la tercera consecutiva després de Géminis i Aves de presa), porta anys reclamant més minuts, i varietat, a la gran pantalla.
No és gens casual que la trama es desenvolupi a Japó. El guió, realment senzill i pobre que només és una excusa per justificar les molt ben rodades i aconseguides seqüències d’acció, segueix els cànons del cinema de samuràis: una història de venjança, traició i honor. Amb un acurat treball d’ambientació, fotografia i especialment direcció artística, el film avança enllaçant les diverses escenes d’acció (la que té lloc a ‘El dragón negro’, que evoca a la magistral ‘Kill Bill’, és la millor amb diferència) fins que l’aparició d’un personatge del passat recent del personatge del títol provoca que la protagonista canvii el seu, habitualment solitari, modus operandi i estableix per primer cop un vincle emocional; malauradament tard, degut al desencadenant que ha provocat l’allau de violència que gràcies als seus ajustats 95 minuts de metratge manté l’atenció de l’espectador.
En definitiva, no esperem una gran pel·lícula: no ho és, ni una proposta original: en absolut. ‘Kate’ és un film típic i tòpic que no aspira a res més que oferir una estona d’evasió en forma d’una entretinguda ració d’acció en estat pur, i en aquest sentit no decepciona. Però per gaudir-la hem de ser-ne molt conscients i acceptar la premisa ja d’entrada.