La tercera pel·lícula de Paco Léon darrera de la càmara és una proposta coral que reuneix diversos personatges en cinc històries (cadascuna amb una fília sexual) inconnexes ja que l’únic vincle que tenen, a part de transcorre a Madrid i girar al voltant del sexe, és que alguns dels seus personatges es creuen i acaben coincidint en l’epíleg final.
Així tenim l’Harpaxofilia en que Natalia de Molina demostra, novament, que és una actriu capaç de convèncer en qualsevol registre tot i que la història sigui fluixa i el seu partener Álex García tingui, una vegada més, una expressivitat nula.
El mateix Paco León, Ana Katz i Belén Cuesta protagonitzen la Poliamori, la millor història del film amb diferència. Aquesta té els millors moments del metratge i els millors diàlegs (brillant la contrasenya de la primera visita al pub) en que destaca la darrerament omnipresent a la cartellera Belén Cuesta; es menja els seus companys de pantalla especialment en la seva primera aparició, realment excel·lent.
Un convincent Luis Calleja i una menys entregada del que és habitual Candela Peña pateixen la Dacrifília: història que tot i tenir la seva gràcia no explota el seu potencial i no acaba de despertar interés suficient.
La Somnofília és el capítol més fluix de tots. Pobre tant en l’argument com en les seves interpretacions, fins al punt que el que resulta més interesssant és l’activitat de la filla de la companya de feina del protagonsita que li explica en un monòleg molt divertit.
I finalment l’Elifília que partint d’un punt de partida absurd se salva gràcies a la darrerament també molt ocupada Alexandra Jiménez, seva és la millor escena de la pel·lícula: la videotrucada, una de les més divertides del que portem d’enguany.
En general, ‘Kiki, el amor se hace’ és una proposta desenfadada i sense pretensions però acaba resultant un film massa buit, intrascendent i fàcil. Sense despertar cap mínima atenció en l’espectador, arribar a avorrir i es fa llarg tot i els seus escassos 90 minuts. Una pel·lícula absolutament fallida.