Després de l’ oscaritzada i extravagant Pobres criaturas, el següent treball de Yorgos Lanthimos és novament una proposta inclassificable que demostra que és un dels cineastes més sobrevalorats de l’ actualitat.
Seguint amb la seva notable factura tècnica habitual (fotografia i especialment muntatge, amb uns tirs de càmara certament interessants) el cineasta ens presenta realment tres migmetratges, sense cap connexió entre ells i només amb el tret comú del personatge que apareix en els tres títols (RMF), un simple extra, i el seu estoll d’ intèrprets, tot i que en rols totalment diferents: tres històries amb un nivell de sordidesa in crescendo farcides de tocs d’ un humor negríssim. El grup de protagonistes està format per Jesse Plemons, absolutament pla en els tres blocs; Emma Stone, el millor de cada capítol amb diferència; Willem Dafoe, demostrant la seva versabilitat en tres rols força diferents; Hong Chau, una simple secundària que no aporta pràcticament res; i una Margaret Qualley, totalment desaprofitada en les dues primeres històries exercint de simple guarniment. El primer capítol és el que millor funciona a nivell d’ interés ja que aconsegueix una relativa atenció en l’ espectador per veure com acabarà la desconcertant història. El segon, donat el surrealisme del guió, no desperta la més mínima atenció, mentre que el tercer, si bé és ben cert que el leitmotiv és interessant, la personalitat dels seus personatges i la seva comunitat allunya d’ una història que prometia prou.
En definitiva, ens trobem davant d’ una excentricitat sense cap ni peus que ha arribat als cinemes gràcies al nom del seu responsable, en altres mans una proposta d’ aquest estil no s’ hagués arribat a materialitzar-se mai. Una absoluta pèrdua de temps.