Fa tres anys ‘Kingsman, servicio secreto’, sense ser una gran pel·lícula, va ser una grata sorpresa: una proposta molt entretinguda, tan excessiva com original. Ara aquesta seqüela intenta repetir la fòrmula seguint exactament el mateix patró però el resultat final és molt més pobre.
El seu protagonista, correcte Taron Egerton, es manté fidel a si mateix però l’adoctrinament de la primera donava al personatge un to interessant ara inexistent. Al seu costat Colin Firth, que oferia un sorprenent canvi de registre en l’original, queda desdibuixat mentre que Mark Strong es manté inalterable. Tots ells, els Kingsman, s’han d’enfrontar novament a un enemic estrafolari: si a la primera era un divertit Samuel L. Jackson ara és una Julianne Moore en un rol francament ridícul. També seguint la línia de l’anterior, la mà dreta del dolent/a és un personatge dotat d’una arma mortífera: a la primera la letal Sofia Boutella (a qui enguany ja hem vist en dos registres tan diferents com La Momia i Atómica) ara un supervivent de l’anterior molt més simple i barroer.
A part de desprendre la sensació de ser una mala fotocòpia de l’anterior, el film (que té alguna escena realment potent i aconseguida, és ben cert) té un altre gran handicap: Kingsman és una agència anglesa i la primera, tot i el seu excés, tenia el to elegant del cinema britànic. Per contra l’aparició de Statesman, amb els seus agents: fluix Channing Tatum, pla Pedro Pascal i intrascendent Halle Berry (molt ben trobada la química amb el seu homòleg britànic Merlín), encapçalats per l’histriònic Jeff Bridges, trasllada l’acció a EEUU fet que transforma la pel·lícula a l’estil made in Hollywood convertint-la en un títol més, perdent tota la seva essència. Tampoc hi ajuden gens el repetitiu Elton John, que té masses minuts de metratge, la relació sentimental del protagonista o els fidels i robòtics servents del personatge de Julianne Moore.
En definitiva creuar l’oceà no li ha sentat bé a la franquícia. La continuació ha tingut el mateix efecte sobre l’original que l’acció de Poppy sobre la cèlebre sastreria del títol en aquesta seqüela. Una autèntica decepció que serà molt difícil de corregir en la, ja anunciada i totalment innecessària, tercera part.