L’òpera prima de Travis Knight és una hipnòtica joia visual. El film transmet a la perfecció l’estil oriental en que està inspirat el guió. Tant les creences, la tradició, la cultura japonesa dels seus personatges com el ritme pausat del cinema oriental estan perfectament reflexats.
Amb moments absolutament brillants, com el pròleg on veiem com el protagonista es dedica a narrar contes, la història alterna moments de relativa pausa en que la varietat dels diversos paisatges que recorre Kubo, acompanyat per Mona (el personatge més rodó de la pel·lícula), són un meravellós regal per a la vista; amb trepidants escenes d’acció, quan ja se’ls ha afegit l’Escarabat, tots envoltats per una preciosa banda sonora.
És ben cert que el metratge potser està excessivament dilatat (un retall d’uns 15 minuts hagués dotat al resultat final de més intensitat) i aquest fet sumat a les constants reflexions dels personatges poden arribar a avorrir els espectadors més menuts però això no evita que ‘Kubo y las dos cuerdas mágicas’ sigui un preciós film que farà les delícies de l’espectador que es deixi seduir per un cinema d’animació cuidat fins a l’últim detall i d’excel·lent qualitat.
És d’agrair l’existència d’estudis com Laika que, amb pel·lícules com ‘Los mundos de Coraline’, ‘Los Boxtrolls’ o aquesta mateixa, aposten per un cinema d’animació alternatiu, de qualitat, arriscat i autènticament per a tots els públics (tant adults com infants) que el diferencia de la majoria d’estudis d’animació convencionals, que són els que arrassen a taquilla. Un aplaudiment per la seva valentia.