El trasllat a la gran pantalla de la novel·la de l’autora Elizabeth Brundage ha donat com a resultat una pel·lícula de terror de manual; d’originalitat zero i que segueix pas a pas les pautes i cànons propis del gènere.
Res funciona en aquest film, principalment el guió: que, a part de ser tòpic i absolutament previsible, té un ritme realment lent que desgasta l’espectador, el qual acaba esgotat per uns excessius 119 minuts de metratge; el mateix es podia haver explicat igual amb uns ajustats 90 minuts. El plantejament de la història amb el trasllat i l’adaptació de la parella protagonista a la seva nova vida és monòtona i lenta i ben aviat s’apunten fets que confirmen les sospites que l’espectador s’ha fet inicialment, just en tenir una mínima presentació dels personatges. Tampoc el repartiment evita el desgavell; la parella protagonista, a part de tenir una química nul·la, Amanda Seyfried (lluny de la solidesa de la recent Mank) i especialment James Norton no resulten creïbles i no transmeten cap emoció ni empatia, ni tan sols l’oportunitat de veure els veterans, i cada cop més esporàdics al cinema, F. Murray Abraham i Karen Allen són alicient suficient. A més la proposta tampoc proporciona la intensitat que provoquen els habituals cops d’efecte propis del gènere, en aquesta ocasió pràcticament inexistents.
En definitiva, ens trobem davant d’una pel·lícula alarmantment pobre, intrascendent i molt molt avorrida. Una autèntica pèrdua de temps.