‘La ballena’ és Brendan Fraser, immens i omnipresent en la millor interpretació de la seva carrera (indiscutible nominació a l’ oscar al millor actor protagonista), que torna al cinema per la porta gran de la mà de Darren Aronofsky (també responsable del memorable retorn de Mickey Rourke en la també dramàtica ‘The wrestler’).
Es nota l’ origen teatral del guió d’ un film molt diferent, en la línia de la filmografia del seu director; manté la intensitat del seu anterior treball, Madre!, però sense arribar a l’ intimisme de ‘La fuerza de la vida’ o la citada ‘The wrestler’, ni a l’ extrem de ‘Réquiem por un sueño’ o ‘Cisne negro’. Brutal el treball de caracterització (merescudíssima nominació a l’ oscar al millor maquillatge) del seu protagonista, del que assistim a la seva relació amb el seu propi i reduït microcrosmos i aquí és on la proposta grinyola. Mentre la seva relació amb els personatges adults resulta potent i arriba a l’ espectador, emocionant-lo, amb la seva amiga (Hong Chau, factible nominació a l’ oscar a millor actriu secundària) i la seva ex (una Samantha Morton que aprofita la seva única escena perfectament), la seva relació amb els personatges més joves, la seva filla (Sadie Sink) i el missioner (Ty Simpkins) resulta molt més fluixa i enterboleix la tensió aconseguida, empobrint força el resultat final.
Aronofsky és fidel a si mateix i no enganya ningú: és un director molt particular i el seu cinema és d’ extrems; o agrada moltíssim o gens, no hi ha terme mig, però això sí, sigui del grup que sigui l’ espectador mai acaba indiferent i aquest tret és una excel·lent virtut que mereix el seu reconeixement.