Un cop finalitzada la trilogia d’ ‘El Hobbit’, és inevitable fer-ne una valoració global i comparar-la amb la d’ ‘El señor de los anillos’. Totes dues tenen tenen la mateixa estructura: un primer capítol distret, un nus més fluix i un final espectacular. En les comparacions de les primeres surt guanyant clarament ‘El Hobbit’: així com ‘La comunidad del anillo’ era un film entretingut, no tenia el dinamisme i ritme que sí tenia ‘Un viaje inesperado’. En el segon capítol, però, les valoracions s’inverteixen: tot i que tots dos són els més fluixos amb diferència, ‘Las dos torres’ tenia la impressionant batalla a l’abisme d’Elm que ens regalava 45 minuts espectaculars en mig de tres hores realment avorrides, sobretot les de Gollum. A ‘La desolación de Smaug’ passava el mateix, els 180 minuts es feien eterns i el Smaug del títol, avorria fins i tot més que el Gollum. Només la trepidant fuga pel riu servia per despertar mínimament l’espectador. Els dos capítols finals són un prodigi visual. Tant ‘El retorno del rey’ com aquesta ‘La batalla de los cinco ejércitos’ resulten realment espectaculars. Jackson demostra que té la mà trencada en les escenes de batalles, de masses i que l’èpica és la seva especialitat.
Tot i així, aquesta trilogia desprèn un aire de comercialitat important. Era realment necessari tornar a rodar tres pel·lícules per una història que no dóna tant de si? Calia recuperar personatges de l’anterior trilogia com Légolas? ‘El Hobbit’ és de nou una lliçó de Cinema en majúscula, però alhora la seva originalitat és zero. Es tracta d’exprimir una fòrmula que ja va donar tot el que havia de donar amb ‘El señor de los anillos’ i que, com a curiositat, podia haver tingut sí aquesta preqüela com a pel·lícula única, díptic com a molt, però en cap cas en format d’una nova trilogia. Una operació de pur marketing.