La nova proposta del tàndem de directors format per Jonathan Dayton & Valerie Faris té el mateix punt fort de la seva òpera prima, l’excel·lent ‘Pequeña Miss Sunshine’: un guió que sap combinar amb precisió alguns tocs còmics (sense arribar al gag fàcil), amb la reivindicació (sense adoctrinar) i el drama (en una mesura exacta) que dóna com a resultat un equilibri perfecte.
La trama comença amb la reivindicació de la figura de la dona, en aquest cas en l’àmbit del tennis. Focalitzat en les jugadores encapçalades per Billie Jean King (una Emma Stone que després de l’oscaritzada exhibició de La la land arrodoneix l’any lluint-se novament en una altra sòlida interpretació), amb el personatge de la promotora (Sarah Silverman) aportant els apunts d’humor, primer contra el masclisme de la Federació de Tennis, reflexada en el personatge a qui dóna vida Bill Pullman, i posteriorment amb el desafiament de Bobby Riggs (un Steve Carell, ja present a ‘Pequeña Miss Sunshine’, que construeix de manera molt solvent un personatge dificil de moltes capes que, tot i la seva excentricitat, no cau mai en l’histrionisme, una opció probable tenint en compte la seva personalitat). Malgrat les seves creences ideològiques, el personatge aconsegueix desperta certa empatia de l’espectador quan es mostra la seva adicció i el que aquesta suposa en la seva vida personal, trista i desastrosa, especialment en la seva relació amb el seu fill i amb la seva dona (la cada cop més esporàdica en pantalla Elisabeth Shue). L’aparició del personatge de Marilyn (convincent Andra Riseborough) i la seva influència sobre la protagonista aporta el punt dramàtic a la història, reforçat per la interessant relació que s’estableix entre ella i el marit (Austin Stowell).
Amb un notable treball d’ambientació (destacant especialment el vestuari i la direcció artística) envoltat per una preciosa banda sonora, ‘La batalla de los sexos’ és una gran pel·lícula que desperta l’interés immediat de l’espectador, que es manté durant tot el film, fins arribar al duel final entre dos intèrprets en estat de gràcia que reclamen més aparicions junts en pantalla (la ‘trucada nocturna’ i la presentació del partit provoquen el desig de més minuts de metratge en comú). Una pel·lícula absolutament recomanable.