El nou treball de la cineasta Icíar Bollaín és una proposta molt sòlida però, malauradament, descompensada: hi ha una gran diferència entre la primera meitat del metratge i la segona, marcant el canvi la brillant seqüència en que la Rosa del títol (convincent, una vegada més, Candela Peña però desaprofitant un personatge en el que podria haver-se lluït més) explica als seus germans (correcta Nathalie Poza i sobreactuat Sergi López) l’autèntica raó de ser de la boda.
El primer tram del film resulta excessiu: la presentació de la vida de Rosa i el seu entorn, ja sigui familiar, laboral o de parella, amb les seves estressants circumstàncies és exagerat amb certs punts d’histrionisme que li resten veracitat. Posteriorment, el trasllat de l’acció a Benicàssim va reconduïnt la trama allunyant-la del to inicial i l’arribada de la família ja marca el canvi de registre oferint-nos, a partir d’aleshores els millors minuts de metratge amb escenes realment potents com la citada conversa entre germans, així com les de Rosa i la seva filla (notable Paula Usero) o les de la mateixa Rosa amb els seus caòtics germans per separat, fins arribar a l’excel·lent clímax de la cerimònia inicialment a l’Ajuntament i finalment a la cala, moment tan tendre com encertat, tot emmarcat per una preciosa banda sonora.
En definitiva, Bollaín continua fidel al seu estil i ens porta un guió intel·ligent que obliga a l’espectador a reflexionar i a plantejar-se les, diverses, qüestions en les que pot identificar-se amb la protagonista d’una pel·lícula interessant però que no aconsegueix ser el gran film que podia ser. Una llàstima.