‘La buena esposa’ és un film interessant. El seu gran valor és la seva parella protagonista que manté una excel·lent química en comú: un convincent, com sempre, Jonathan Pryce i una excepcional Glenn Close, que acapara l’atenció en la gran majoria de les seves aparicions en pantalla en el que és, sense cap dubte, millor treball de la seva carrera; una interpretació complicada on desenvolupa una immensa gamma de matitzos i recursos no verbals per transmetre els diferents estats del seu personatge. Des de ja mateix se situa en la pole position de cara al proper oscar a la millor actriu.
La pel·lícula té un ritme pausat, molt adient pel transcurs d’una història que coneixem de manera molt lenta i que anem descobrint a pinzellades: alguna seqüència que posteriorment es repetirà i diversos flashbacks que ens mostren l’inici de la relació de la parella fins arribar a Suècia on es desenvolupa gran part de la trama. Allà s’aniran accentuant els trets característics de tots dos: els d’ell, amb la família, com mostra la seva relació amb el seu fill que els acompanya, un fluix Max Irons, i la seva passió per les dones gràcies a Linnea; un personatge estrany i forçat que grinyola en la precisió del guió: només el premiat Joe té un acompanyant de les seves característiques i la seva desaparició resulta massa sobtada. Ella, d’altra banda, manté el seu paper en la brillant seqüència que comparteix amb un correcte Christan Slater en la conversa a la cafeteria amb un diàleg realment precís i, sobretot, en el clímax del film: la cerimònia del Premi Nobel en que Close és llueix.
Amb una preciosa banda sonora (obra de la compositora Jocelyn Pook), en el seu debut fora de la seva Suècia natal, el cineasta Björn Runge firma una proposta realment sòlida i molt recomanable. Només l’entrega de l’actriu que dóna vida al personatge del títol ja justifica sobradament el seu visionat.