El trasllat a la gran pantalla de la novel·la homònima de l’autora Diane Ackerman és una proposta sòlida però, tenint en compte el context i la trama, massa suau i senzilla lluny de la intensitat que podia/hauria de tenir.
Amb una acurada ambientació (direcció artística i vestuari) i una preciosa banda sonora, el film avança amb bon tempo narratiu fugint de recrear-se en els moments més durs (el bombardeig podia ser molt més destructiu, les atrocitats només insinuades, no explícites, del gueto) per centrar-se en l’odissea del matrimoni Zabinski per convertir les restes del seu zoo en una via d’escapament de l’horror nazi. Precisament la parella protagonista, formada pels convincents Johan Heldenbergh i Jessica Chastain (amb un doblatge francament desafortunat), resulta un dels encerts de la proposta contràriament al seu enemic, una vegada més fluix Daniel Brühl, realment pobre.
Malgrat tot, el procés per permetre la fuga dels jueus resulta excessivament fàcil. En cap moment la pel·lícula transmet sensació d’un perill constant per als habitants clandestins del zoo, les visites del cap alemany no semblen una amenaça real i les reunions vespertines al compàs del piano són tan temeràries com pescindibles. L’últim cara a cara entre Antonina i Lutz Heck ens ofereix un dels millors moments del metratge tot i que la seva continuació, ja al zoo, no n’està a l’alçada i resulta massa indulgent, tenint en compte el modus operandi habitual de l’exèrcit nazi.
‘La casa de la esperanza’ és una proposta correcta però, tractant-se d’una història real sobre l’holocaust, està molt lluny de la gran pel·lícula que podia haver estat si s’hagués apostat per dotar-la de més força, intensitat i dramatisme que ja per si resulta implícit en el seu històric origen argumental.