L‘òpera prima de Macarena Astorga és un film estrany i indefinit que no sap que vol ser i que desaprofita els seus elements més interessants. El seu gran problema és el seu protagonista, un ominpresent i absolutament pla Javier Rey, que no transmet res al llarg de tot el metratge. La seva arribada al supersticiós poblet on transcorre l’acció, Quintanar, ens mostra els seus peculiars habitants i aquests misteriosos personatges reclamen més desenvolupament i minuts en pantalla. Per contra la directora focalitza la trama en les diferents obsessions de l’escriptor que esdevenen massa reiteratives.
L’entorn del protagonista és massa determinant com per prestar-li tan poca atenció i resultar únicament el marc on Antonio intenta escriure la seva nova ficció. Aquest marc desperta moltes preguntes en l’espectador i pràcticament cap queda sense resposta: el guió només es preocupa del procés creatiu i personal de l’escriptor dotant-lo només al final d’un doble gir absolutament desafortunat. Si el primer resulta molt forçat i no és creïble en cap moment el segon gir acaba desconcertant del tot l’espectador que confirma amb el seu epíleg la sensació de que li han près el pèl.
En definitiva, ‘La casa del caracol’ és una proposta totalment fallida. Fracassa en tots els seus objectius: ni inquieta en cap moment, malgrat algun toc propi del gènere de terror, ni atrapa l’atenció de l’espectador en la faceta més pròpia del thriller, provocant com a resultat final una autèntica sensació d’avorriment i desidia i les ganes que el desgavell arribi al seu final.