‘La casa’ és una proposta intimista i senzilla; un tranche de vie de només cinc dies en la vida de tres germans que es retroben per assimilar una pèrdua familiar.
Amb un estoll de correctes i creïbles intèrprets, la pel·lícula se sustenta en el seu guió, adaptació de la novel·la gràfica homònima de l’ autor Paco Roca. La seva estructura i tempo funcionen amb la precisió d’ un rellotge. L’ aparició dels tres germans és paulatina, de manera que cadascú té el seu tram per a lluïr-se i mostrar-nos la seva vida: primer el germà mitjà; posteriorment el gran i conflictiu, amb les conseqüents enganxades fruit d’ una relació de sempre tensa; i finalment la germana petita, que també té els seus moments amb els seus respectius germans, tots acompanyats de l’ ombra de la figura paterna sempre present, ja que durant tota la pel·lícula els diferents personatges de la disfuncional família tenen els seus records dels moments viscuts amb el seu pare. A banda del dinar familiar (probablement la millor seqüència del film), el guió ens ofereix diferents cara a cara entre germans que tenen uns diàlegs, d’ una notable veracitat, que resulten molt propers a l’ espectador, el qual segurament es veurà identificat en més d’ un passatge.
En definitiva, ens trobem davant d’ una correcta i sòlida proposta que resulta convincent però que alhora s’ oblida immediatament després del visionat.