‘La caza’ és una proposta tan, sorprenentment, divertida com interessant. Després d’un innecessari pròleg a l’avió, el film té una arrancada certament potent, amb el despertar de les ‘preses’ i les primeres caceres; explícites i sense concessions. Després d’aquest intens inici tenim una doble seqüència a la gasolinera: una primera que serveix de descans respecte a l’impacte inicial i una segona que ja mostra qui és l’autèntica estrella del film, Crystal (una sòlida Betty Gilpin malgrat el seu desafortunat doblatge).
A partir d’aquí els rols s’intercanvien. Després de la hilarant narració de la particular versió de la faula de la llebre i la tortuga (la pel·lícula està carregada d’un negríssim humor i d’una àcida i dura crítica contra la majoria d’aspectes de la societat actual que dota la proposta d’un rerefons realment encertat) serà la presa qui es dedicarà a neutralitzar els ‘caçadors’. En aquest punt, el guió torna a sorprendre amb dos inesperats flashbacks: un que remet a un any abans i que explora les causes de la cacera del títol i un altre que ens porta a vuit mesos enrera i narra la preparació del que hem vist fins al moment. Aquest canvi en la estructura de la pel·lícula és el pas previ a un desenllaç que protagonitzen els dos antàgonics personatges i que manté intacte l’esperit del film: és tan sec i brutal com alhora divertit.
En definitiva, ‘La caza’ és un altre encert, un més, de la productora Blunhouse que per mèrits propis és l’actual reina del cinema de terror. Dotant els seus films d’una notable originalitat, tret cada cop més escàs dins d’un gènere habitualment repetitiu. Una proposta molt entretinguda.