El trasllat a la gran pantalla de l’ obra del dramaturg José Luís Alonso de los Santos és una comèdia coral força entretinguda, tot i que típica i tòpica amb tots els cànons del gènere, que garantitza una agradable estona.
S’ ha de destacar el seu notable treball d’ ambientació (vestuari i especialment direcció artística), la seva fotografia, la seva acurada banda sonora, obra de la compositora Anne-Sophie Versnaeyen, i el seu entregat estoll d’ intèrprets: encapçalats per la dupla, amb força química, formada pel més fluix Mario Casas i un hilarant Alberto San Juan, el millor del repartiment amb diferència. Al seu voltant graviten els veterans Elvira Mínguez i Antonio Resines (dels que, especialment d’ ell, es troben a faltar més minuts de metratge) i els més joves Oscar Lasarte (que continua en l’ època després d’ Es el enemigo? La película de Gila), la dolça Nora Hernández o el punyent Toni Agustí. El film, tot i el seu marc, transcorre en un to de comèdia lleugera, trencat en moments puntuals per apunts dramàtics (tots marcats pel personatge de l’ inexpressiu, una vegada més, Asier Etxeandia), que ofereix seqüències de grup que funcionen força bé (principalment amb els cuiners o el retrobament de cuiners/cambrers) amb algun personatge que serveix com a running gag que no acaben de funcionar: el personatge interpretat per Martín Páez o la tieta adicta a la beguda, així com alguna situació certament forçada (la inexplicable coincidència que just el grup de cuiners estan a punt de ser afussellats a l’hora).
En definitiva, el cineasta Manuel Gómez Pereira demostra que es troba molt còmode en la comèdia de repartiment coral i amb aquesta divertida proposta es refà del seu treball anterior: la també còmica i coral, però absolutament fallida, Un funeral de locos. Aplaudim la seva recuperació.