La premisa argumental de la novel·la evoca a la del muntatge teatral ‘Un Dios salvaje’. Però si aquell va donar lloc a una excel·lent adaptació cinematogràfica a càrrec de Roman Polanski, el trasllat a la gran pantalla de ‘La cena’ ens porta una pel·lícula tan pobra com inconsistent.
Molts són els seus problemes però els principals són la seva estructura i tempo. La història està estructurada en una presentació de personatges prèvia i posteriorment ja al restaurant, al sopar del títol, on s’intercalen diversos flashbakcs on es mostren tant els fets que han provocat la trobada (aquest sí necessari), com d’altres amb la història prèvia de les diferents personalitats i situacions del matrimoni format pel germà del senador i la seva dona (totalment prescindibles) o la relació entre tots dos germans (era suficient amb algunes referències durant l’àpat) i altres totalment fora de lloc (les classes, l’obsessió per la història amb una molesta veu en off, o l’etern de la batalla de Gettysburg) amb l’afegit que s’hi recrea aconseguint només l’avorriment i la desconnexió absoluta de l’espectador. El ritme és pesat, els apunts culinaris i les diverses interrupcions provocades per la campanya del senador l’únic que aconsegueixen és dilatar excessivament la seva durada i provocar que durant tot el sopar no es parli en cap moment del fet que l’ha motivat. Només s’aborda la qüestió en el reservat posterior, els únics 10 minuts de metratge en que la pel·lícula té un mínim d’interés en comprovar les reaccions dels diversos implicats: un balanç massa ridícul per allò que podíem esperar del film.
Resulta sorprenent que un material amb prou consistència i la presència d’un quartet d’intèrprets solvent provoqui un resultat absolutament nul. Ni l’apàtic Richard Gere, una menys entregada de l’habitual Laura Linney (fins al clímax no tenim pinzellades de la química que els dos ja van mostrar a ‘Las dos caras de la verdad’ o ‘Mothman, la última profecía’), Rebecca Hall, que fins al final no és més que un simple guarniment, i sobretot un repetitiu fins a la sacietat Steve Coogan no aporten res que pugui evitar el naufragi d’una pel·lícula totalment decepcionant i que és, probablement, la pitjor proposta de la temporada amb diferència. Un autèntic fracàs.