La novel·la de Paula Hawkins és un text difícil d’adaptar: el fet d’estar narrat per tres personatges diferents, tots amb un pes important, fa complicat el no perdre’s durant el transcurs de la història però Tate Taylor se n’ha sortit prou bé i la seva versió cinematogràfica és força sòlida.
El guió és interessant i la ràpida successió d’aconteixements així com els diferents salts temporals, primer de mesos enrera per ubicar la situació dels personatges i posteriorment cap al fatídic divendres en que succeeix el fet que desemboca la trama, provoquen que l’espectador hagi d’estar molt pendent de tot i que no perdi l’atenció en cap moment.
El problema de ‘La chica del tren’, però, és la construcció de personatges. Començant per elles, des del fil conductor Rachel (molt creïble Emily Blunt), el més treballat de tots, i passant per Anna (fluixa Rebecca Ferguson) i Megan (convincent Haley Bennett), es troba a faltar manca de profunditat alhora de definir-los: són tres dones, especialment Rachel i Megan, amb càrregues emocionals molt potents de les que només en tenim pinzellades. Respecte a ells, no hi ha el més mínim detall: Tom, Scott (potser el que més es mostra) i el doctor Kamal són personatges desdibuixats que només sustenten el conflicte d’elles. A més, entre tots sis s’amaga el personatge clau de la trama que l’actuació de l’intèrpret en qüestió fa que, amb una mínima observació, sigui relativament fàcil de preveure el desenllaç.
En definitiva, ens trobem davant d’un thriller intens que enganxa ja des de l’inici i que manté prou bé el ritme i la tensió perqué l’espectador no pugui desconnectar en cap moment per tal de saber què és el que realment va passar amb allò que va veure la noia del tren del títol.