Després de molts anys centrat en la televisió, Mike Barker torna al cinema (15 anys després de l’ entretinguda ‘Chantaje’) amb el trasllat a la gran pantalla de la novel·la homònima de l’ autora Jessica Knoll; la qual s’ ha encarregat de l’ adaptació de la seva pròpia obra. El resultat però és una pel·lícula tan buida com fallida.
Mila Kunis fa el que pot però no pot salvar una trama que es desenvolupa en dues èpoques diferents, molt mal repartides: d’ una banda l’ actualitat en que hi ha una recreació excessiva en mostrar l’ estil de vida que té, i vol conservar, Ani. Les reunions familiars, les discussions de parella i el reflex de l’ alta societat resulten certament avorrides i es podrien resumir en dues o tres escenes donant pas a l’ aspecte realment important: la decisió de prendre part o no en el documental i les seves possibles conseqüències. I per l’ altra un flashback a la infantesa de la protagonista on es desenvolupen els fets que marcaran per sempre la seva vida; aquí en canvi la trama és molt més interessant i només s’ hi passa en puntuals pinzellades que serveixen d’ explicació per justificar la situació actual, desaprofitant, i molt, els punts del guió que tenen més força i interés. De la mateixa manera, la conclusió també és massa senzilla i expeditiva, deixant en l’ espectador una sensació d’ absoluta indiferència.
En definitiva, ‘La chica que lo tenía todo’ no deixa de ser un típic i tòpic telefilm dels de diumenge a la tarda que solen acabar en migdiada. Una llàstima tenint en compte les enormes capacitats de la seva protagonista i una història que ben tractada podia oferir moltes possibilitats: no de ser una gran pel·lícula, no ens enganyem, però com a mínim sí de convertir-se en una proposta molt més digna del film que acabem de veure. Una autèntica pèrdua de temps.