La premisa argumental de ‘La ciudad perdida’ recorda molt, massa, a la proposta d’aventures ‘Tras el corazón verde’, que van protagonitzar Michael Douglas i Kathleen Turner a les ordres de Robert Zemeckis l’any 1984, però, tot i que distreta, no està a la seva alçada.
El film no amaga la seva falta de pretensions i amb aquesta premisa acceptada i sense cap altre expectativa la proposta funciona, principalment gràcies a la bona química de la seva parella protagonista (ja des de la seva primera seqüència en comú en la hilarant presentació literària): d’una banda una desenfrenada Sandra Bullock, a qui no veiem en un rol de comèdia des de, la ja llunyana, ‘Cuerpos especiales’ (2013) i per altra un entregat Channing Tatum. La seva aventura per paratges exòtics té força ritme però topa amb dos inconvenients: d’una banda el running gag de l’editora, que acaba resultant repetitiu i cansat, i principalment el seu enemic: un Daniel Radcliffe histriònic que et treu constantment de la història i llastra, i molt, el resultat final. Menció a part pel cameo de Brad Pitt, brillant i certament divertit ja des de la seva primera aparició (amb la sintonia de la sèrie ‘True detective’ de fons), que funciona molt bé primer amb Tatum i posteriorment ja en trio i deixa amb ganes de més ja que la seva escassa presència ofereix els millors moments del metratge i fa preguntar-nos: quin hagués estat el resultat final de la pel·lícula si Pitt interpretés el personatge de Tatum?.
En definitiva, ens trobem davant d’una ració d’entreteniment amb aroma del cinema d’aventures dels 80′ sense cap altre objectiu que el d’oferir a l’espectador una sana ració d’evasió i en aquest sentit, si el nivell d’expecativa és baix o nul, compleix. Si ens deixem portar per aquest despropòsit i no ens el prenem seriosament és una pel·lícula de consum i oblit ràpid que es gaudeix força.