‘La clase de piano’ és un film típic i tòpic d’originalitat zero. La història no aporta res de nou i el seu guió té diversos problemes: és absolutament previsible, en certs passatges repetitiu (que dilata excessivament el metratge final) i amb certes llacunes: el professor del protagonista en la seva infantesa apareix de sobte i no n’arribem a saber pràcticament res com tampoc queda clara la tragèdia i relació familiar del mentor.
La trama no enganxa mínimament l’espectador i no hi ajuda el treball del seu trio protagonista: ni l’inexpressiu Jules Benchetrit (que en algunes seqüències sembla imitar al Matt Damon d’ ‘El indomable Will Hunting’) ni els veterans Lambert Wilson (una interpretació massa indefinida i sense ànima) i Kristin Sott Thomas (el seu paper resulta potent en la seva primera classe per acabar diluïnt-se en un personatge estàndard). La factura del film és correcta però l’espectador pot preveure, sense fallar, com evolucionarà la història sense cap sorpresa: geni problemàtic i sense recursos, mentor guia que hi té confiança cega, professora que serà el seu suport, història d’amor, superació i un desenllaç impropi del cinema europeu: la seqüència del concert final està rodada a l’estil de Hollywood fet que resulta tan estrany com desconcertant.
En definitiva, ‘La clase de piano’ és una proposta correcta però molt fluixa. Un film que hem vist en infinitat d’ocasions i la majoria de les anteriors força més interessants que aquesta. Una pel·lícula pobra i fallida.