El segon film de Roberto De Feo i alhora òpera prima de Paolo Strippoli és una molt sòlida proposta de terror que, com indica el seu títol, segueix els cànons propis del gènere però que ofereix un final certament inesperat.
La pel·lícula té dos grans encerts: d’una banda el quintet protagonista, heterogeni però que té molta química com a grup, i per l’altra la seva factura tècnica: amb una excel·lent fotografia i una interessant posició de càmara aconsegueix crear un clima opressiu que manté molt bé la tensió i angoixa en tot moment provocant que l’espectador no es desenganxi de la trama, seguint amb atenció els fets i intentant esbrinar que està passant realment.
Són diverses les referències a clàssics del gènere i també té un àcid apunt d’autocrítica cap al cinema italià així com una paròdia a Netflix, la seva productora, en un punyent epíleg certament encertat. Però denota que estan fetes amb gust i sobretot amb respecte; el tàndem de directors desprenen amor pel cinema de terror en la seva obra, fins i tot en l’imprevisible gir final, que un cop assimilat evoca inevitablement a una proposta made in Hollywood de l’any passat.
En definitiva, com ens avança el seu títol, ‘La clásica historia de terror’ és un homenatge; una declaració d’amor al gènere, notable i estimulant. Una proposta molt recomanable per a la seva immensa legió de seguidors.