‘La cordillera’ és una proposta intel·ligent, un thriller polític que capta l’interés de l’espectador ja des del pròleg, amb els preparatius de la cimera on transcorrerà tot el metratge, i ja no el perd en cap moment.
El guió és el punt més fort del film. Amb un tempo i ritme que no decau en cap moment, la història equilibra perfectament la trascendental cimera de presidents a Xile i les diverses estratègies on el president argentí (un Ricardo Darín allunyat dels seus rols habituals però igualment convincent) té gran protagonisme, que està perfectament acompanyat per la seva mà dreta (sòlida Erica Rivas), amb els seus problemes interns i personals focalitzats en les accions del seu gendre que deriven en l’estat emocional de la seva filla, una continguda Dolores Fonzi (resulta curiós que després de dos treballs en comú amb Darín en que ha interpretat a la seva cosina, Truman, i a la seva germana, Nieve Negra, ara es converteixi en la seva filla). Enmig dels dos conflictes, tenim dues trobades amb una periodista espanyola i aquestes entrevistes serveixen per mostrar-nos la vessant més humana del president.
Rodada amb una bona factura tècnica i emvoltada d’una adient i aconseguida banda sonora, obra d’Alberto Iglesias, la pel·lícula retrata d’una manera creïble la política al més alt nivell, incloent les diverses reunions i contactes que es fan fora de les càmeres i que són les que realment decideixen les resssolucions: en aquest sentit la trama política queda perfectament narrada i resolta. Per contra la trama personal resulta més fluixa amb alguna escena (la primera visita del doctor a Marina) en que es recrea innecessàriament i amb un final que queda massa enlaire: l’espectador no té prou informació sobre el passat de pare i filla i el sobtat final desprèn sensació d’interrupció i de falta de concreció. En definitiva una molt bona pel·lícula, molt recomanable.