El director Giuseppe Tornatore ha volgut filmar la seva obra més intimista, malauradament però el que ha aconseguit és la seva proposta més fluixa en anys.
Partint de la base que ja en la primera escena veiem la nul·la química de la seva parella protagonista, la història només s’aguanta en el seu tram inicial. Ella reflexa prou bé el que significa ser ‘l’altra’ en una relació: la seva obsessió, nervis, resignació… Però quan es produeix el canvi en la situació d’ell, la pel·lícula perd tot el sentit. La correspondència del títol resulta repetitiva i desconcertant, sense despertar el més mínim interés en una trama que evoca constantment a l’espectador el record de l’adaptació cinematogràfica de la novel·la de Cecelia Ahern ‘Posdata: Te quiero’.
Amb un ritme excessivament lent i un metratge (116 minuts) realment dilatat, ni tan sols la torturada i hipnòtica mirada de l’omnipresent Olga Kurylenko, en un esforçat treball amb clara voluntat de consolidar-se com actriu dramàtica, la preciosa, un cop més, partitura del mestre Morricone i una molt acurada fotografia salven el film de l’avorriment absolut.