La veu en off inicial que comença a relatar la història d’aquesta ‘La forma del agua’ ens remet, inevitablement, a la gran ‘El laberinto del fauno’; novament el mexicà Guillermo del Toro ens narra un conte amb tocs de fantasia. No és l’únic tret comú amb la resta de la seva filmografia: el film porta el seu segell propi a nivell visual amb una fotografia realment treballada i una acurada ambientació (amb un notable vestuari i especialment una excel·lent direcció artística), envoltades d’una preciosa partitura musical obra d’Alexandre Desplat.
A més de la potent força de les seves imatges, també s’ha de destacar la tasca de tot el seu repartiment: encapçalat per una radiant Sally Hawkins (merescudament nominada a l’oscar) que sedueix l’espectador només aparèixer en pantalla despertant una immediata complicitat; passant pels també nominats Octavia Spencer, que aprofita cada minut de metratge del que disposa, i Richard Jenkins, aquesta nominació resulta força discutible; fins al sempre sòlid Michael Stuhlbarg i al convincent Michael Shannon que encarna a un dolent totalment clàssic.
Malgrat tots aquests encerts el film no acaba de funcionar. El seu guió, tot i les pinzellades de la situació de certes minories (el racisme i l’homofòbia) als anys 60′ en que s’ambienta i l’encertada conspiració russa, resulta massa previsible en tots els sentits i no enganxa l’espectador. És ben cert que es pot entendre l’empatia d’Eliza i el seu veí Giles envers la criatura amfibia (que recorda massa a la que el mateix Doug Jones també va interpretar en les dues entregues de l’adaptació del còmic ‘Hellboy’ dirigides pel mateix del Toro) però la història d’amor patina i molt, amb l’afegit que el ritme és lent i el seu metratge, 123 minuts, excessivament dilatat amb algunes, bastantes, seqüències totalment prescindibles com la de Strickland a casa (la seva personalitat ja ha quedat més que definida), la inundació del lavabo o el número musical, tan absurd com gratuït. A més el clímax ofereix un desenllaç inicial que hagués salvat la trama, però que acaba amb un final que confirma les prediccions que des del principi s’han fet tots els espectadors.
En definitiva, ens trobem davant d’una proposta per gaudir-la a nivell visual i interpetatiu però que en cap moment ens deperta la més mínima emoció de cap tipus: assistim a la narració d’un conte que ja sabem de memòria i que se’ns fa llarg esperant la seva coneguda ressolució. Una pel·lícula correcta però lluny de ser la suposada gran obra que podríem esperar tenint en compte l’allau de fins a 13 candidatures en la propera edició dels premis de l’Acadèmia.