La vencedora de la darrera edició dels Premis del Cinema Europeu és una pel·lícula inclassificable.
La seva arrencada és realment potent, una festa on se’ns fa una completa presentació dels personatges que acompanyaran al seu protagonista; un cop més Toni Servillo, l’actor preferit de Sorrentino. Aquest impacte inicial et descoloca i potser costa una mica entrar en el film, però un cop ho fas, ja et deixes portar fins al final. La pel·lícula és un homenatge a la ciutat de Roma; tota una declaració d’amor a la ciutat, que té la gran virtut de mostrar-nos els seus racons més íntims, allunyats del turisme de postal, i amb una visió interna, sense turistes, com assenyala en un moment del film un dels seus protagonistes. Es nota que Sorrentino ha begut de les mateixes fonts que Woody Allen, els seus protagonistes tenen molts punts en comú; són de classe alta, intel·lectuals i mantenen uns diàlegs que perfectament podem reconèixer en els films del genial director de New York.
‘La gran belleza’ és tan desconcertant com fascinant, tan frívola a moments com profunda en altres, amb uns diàlegs carregats d’ironia o tendresa segons la situació, amb una fotografia tan preciosa com hipnòtica. Té de tot: tendresa, duresa, surrealisme, nostàlgia… Es tracta d’una proposta que no es pot explicar; s’ha de veure.
