El trasllat a la gran pantalla de la novel·la ‘La gran mentira’, de l’autor Nicholas Searle, té un gran alicient: veure per primer cop junts dos monstres com són els veterans Helen Mirren i Ian McKellen. De fet, els crèdits inicials ja serveixen de pròleg explicant l’inici de la seva comunicació i el film ja comença amb la seva primera trobada. A partir d’aquí es va construïnt la seva relació, alhora que es descobreix l’autèntica personalitat de Roy i coneixem el seu modus operandi habitual.
El film transcorre al voltant del seu pla i com, d’una manera lenta i precisa, el va madurant, mantenint l’interés de l’espectador en com i quan el durà a terme. Mentrestant, es consolida la seva relació amb Betty, amb especial interés en l’aparició del nét d’aquesta i la desconfiança immediata, per diferents motius, entre els dos homes. Els minuts a Berlín són un avís de que res és allò que sembla i a partir d’aquí es precipita l’execució del pla que porta cap un sorprenent final que espatlla el resultat global del film. Si bé és ben cert que l’espectador ja espera una sorpresa final amb algun inesperat gir de guió, quan aquest finalment arriba resulta estrany i forçat: possible però massa fàcil i poc veraç.
En definitiva, ens trobem davant d’un thriller que, sense oferir cap tipus d’originalitat, resulta prou solvent però tot allò que la pel·lícula aconsegueix en els seus 95 primers minuts de metratge s’esvaeix en tan sols 15 minuts; en una conclusió realment decepcionant que provoca que el film resti molt molt lluny d’aquell que hauria pogut ser. Una autèntica llàstima.