El debut en acció real del cineasta Chris McKay és una proposta irregular; és una mescla d’apunts d’altres pel·lícules ja vistes (‘Aliens’, ‘Al filo del mañana’…) i el resultat final no té cap originalitat però malgrat tot compleix amb el seu objectiu que no és altre que entretenir.
El guió, farcit d’excessives llicències que resten, la ja de per si pobre, credibilitat de la història, està estructurat en tres blocs. El primer comença amb l’arribada dels humans del futur al present; força potent la seva entrada i que planteja un debat ètic certament interessant. Aquí el tempo és lent i desemboca en el primer viatge al futur. Aquest segon bloc també es divideix en dos trams: un primer d’acció pura al laboratori i posteriorment pels carrers de Miami que ofereix els millors moments del metratge (amb una excel·lent fatura tècnica: muntatge, efectes visuals i de so) per passar després a la part més sentimental en que el protagonista mostra totes les seves mancances. Si Chris Pratt ja no transmet en les accions d’acció en les emotives la seva veracitat resulta absolutament nul·la. La pel·lícula podria acabar-se perfectament aquí i seria molt més intensa i interessant però el tercer , i prescindible, bloc només serveix per dilatar el metratge fins arribar a uns excessius 140 minuts i aprofitar la presència de J.K. Simmons, totalment infrautilitzat i que reclama més presència en pantalla.
No esperem espectacularitat ni originalitat. ‘La guerra del mañana’ és una mescla de molts films del gènere amb un resultat competent que proporciona una bona ració d’entreteniment tan fugaç com immediatament oblidable.