L’òpera prima de Denis Rovira van Boekholt és una pel·lícula indefinida que tot i les seves notables llacunes de guió aconsegueix mantenir prou bé la tensió i atenció de l’espectador.
La premisa argumental és força estàndard dins del gènere: el retorn d’una dona (irregular Manuela Vellés) amb el seu marit (correcte Alain Hernández) i la seva filla (inexpressiva Claudia Placer) a la casa familiar de la seva infantesa on viu la seva catatònica mare (poc creïble Emma Suárez) a càrrec de la seva germana (una Maggie Civantos que recorda molt a Leonor Watling i que és la millor del repartiment amb diferència). Allà s’ha d’enfrontar novament amb els seus fantasmes del passat i l’aparició d’antics traumes no superats.
El transcurs de la trama té masses buits, que ni els flashbacks orientatius sobre l’origen de l’extrema relació familiar acaben d’aclarir, que provoquen que certs personatges apareguin de manera massa sobtada sense saber com s’han involucrat en el conflicte familiar malgrat acabar convertint-se en peces claus per al desenllaç de la història. Pel que fa a la seva factura tècnica, s’ha de destacar el seu interessant treball de fotografia; tot i que a la casa on transcorre gran part del metratge es creen dos ambients tan diferenciats que acaba resulten increïble que pertanyin al mateix espai.
En definitiva, ‘La influencia’ és una proposta intranscendent i molt pobre. Si bé és ben cert que malgrat tots els seus handicaps l’espectador no arriba a desconnectar de la història i aguanta fins al clímax, també ho és que el film s’oblida immediatament en acabar la projecció. Una pel·lícula que no aporta absolutament res.