El debut darrera de la càmara de Lucía Alemany (excessivament nominat en 7 categories dels Premis Gaudí) és una proposta honesta i senzilla. No aporta res de nou i el seu guió mostra la transició d’una adolescent a l’edat adulta; un viatge iniciàtic (rodat amb diversos vicis propis d’una òpera prima) que hem vist en infinitat d’ocasions a la gran pantalla.
La protagonista (irregular Carme Arrufat, sorprenentment aspirant al Goya a millor actriu revelació) és una noia que somia en convertir-se en una artista de circ. Viu l’estiu durant el que transcorre el metratge en un petit poble on tohtom es coneix i tothom parla de tot; ambient que l’asfixia a ella i les seves amigues (ben reflexat el món adolescent). Surt amb un noi més gran que no és massa ben vist (personatge absolutament arquetípic que malgrat tot reacciona de manera inesperada en conèixer la notícia que desembocarà en la clau del film) i no té una relació fluïda amb els seus pares: una sòlida Laia Marull, malauradament molt esporàdica darrerament al cinema i que té una seqüència (també en conèixer la impactant notícia) en que demostra, un cop més, l’excel·lent intèrpret que és, i un caricaturitzat Sergi López, soberactuat una vega més. Personatges tòpics, massa coneguts i d’originalitat zero que, si bé és ben cert que resulten propers i trasmeten autenticitat i veracitat (algunes discussions de Lis amb la seva parella, la reunió de mares i filles a la botiga: el millor moment del metratge) no desperten cap alicient i la proposta s’oblida immediatament després de la projecció.
‘La innocència’ resulta un repetit fresc costumista ben intencionat, honest i sense aspiracions però massa simple per no passar de ser una simple anècdota: un film més que passa sense pena ni glòria.