La segona pel·lícula de la cineasta Jessica M. Thompson és una proposta irregular. Rodada amb una bona factura tècnica, notables la seva direcció artística i fotografia, el pròleg resulta força potent. A partir d’ aquí ens traslladem a New York i coneixem a la protagonista, Evie (sòlida Nathalie Emmanuel), però el seu test d’ ADN i el contacte amb la seva nova família són massa ràpids, fàcils i forçats: un simple peatge per traslladar-se a Anglaterra on es desenvoluparà el nus i desenllaç de la història.
Ja en territori britànic, tota l’ acció transcorre en una gran mansió, la qual es converteix en un inquietant personatge més de la història. El tempo i rimte en aquest tram del metratge són pausats, amb algun cop d’ efecte interessant, de manera que la sensació que s’ acosta un perill és constant i s’ aconsegueix crear una atmosfera prou angoixant. Un cop les cartes són sobre la taula, el guió ens ofereix un gir totalment inesperat donant al film un aire absolutament diferent en el seu desenllaç i aquí és on la pel·lícula perd pistonada. Amb alguns encertats homenatges als clàssics del terror, el seu clímax final resulta massa estàndard, senzill i poc original. Una llàstima si tenim en compte la intensitat que s’ha mantingut durant bona part del film però que, malauradament, es veu malmesa per un final massa precipitat, sense respondre a les expectatives despertades durant els minuts anteriors.
En definitiva, ens trobem davant d’una proposta enganyosa: inicialment la invitació plantejada resulta força atractiva i suggerent però acaba desembocant en una festa de la que ens quedem amb la sensació d’ haver preferit no assistir-hi, deixant un regust de decepció.