‘La isla mínima’ en la línia de la recent ‘El niño’ ens torna a oferir un thriller molt sòlid però a diferència d’aquella aquí la clau del film són els seus personatges i els seus intèrprets. Començant per una parella protagonista en estat de gràcia i amb gran força en pantalla: Javier Gutiérrez (en el millor treball de la seva carrera) i Raúl Arévalo (que ens torna a mostrar una altra gran interpretació, fet que no es produïa des de feia alguns anys). Al seu costat tot un estoll de secundaris que enriqueixen, i molt, el resultat final destacant especialment l’immens, un cop més, Antonio de la Torre i el descobriment de la pel·lícula, Nerea Barros, que donen vida als pares de les víctimes del crim que dóna origen al guió i que reclamen a crits molts més minuts de metratge. Per desgràcia entre tots ells Jesús Castro, com ja va fer a ‘El niño’, no aprofita l’ocasió i resulta, de nou, absolutament inexpressiu.
Un altre dels encerts de la pel·lícula és la seva factura visual. L’ambientació, tant el vestuari com la direcció artística, reflexen molt bé l’època en que es desenvolupa la trama i especialment destacable resulta l’excel·lent treball de fotografia (merescudíssim premi en la darrera edició del festival de San Sebastián) que s’arriba a convertir en un personatge més de la història. Llàstima que el ritme del film, però, decaigui en moments puntuals i que el metratge final es dilati excessivament, fet que resta intensitat a un guió que, en la seva ressolució, deixa algun aspecte penjat. Tot i així ‘La isla mínima’, sense ser una pel·lícula rodona, és un thriller força suggerent: una de les propostes més destacades del cinema espanyol d’aquesta temporada i una de les, més que probables, protagonistes de la propera edició dels premis Goya.
