Com en la seva anterior, i oscaritzada, La gran belleza, Paolo Sorrentino obre el seu nou treball amb un estil visual i fotografia arriscats (que es mantenen al llarg del film) i ja et marca des del pròleg: entres o no a la proposta. Si t’atrapa, ja no et deixarà durant tot el metratge, si no, no hi arribaràs a entrar.
El guió es desenvolupa en un luxós balneari de Suïssa i té com a protagonistes a dos vells amics a la fi de les seves carreres, uns sòlids Michael Caine i Harvey Keitel: un prestigiós compositor i director d’orquestra retirat i un director de cinema en hores baixes que està escrivint el guió de la seva darrera pel·lícula amb un jove i hipster equip de guionistes. Cadascú té al seu costat un personatge clau de la seva vida: la filla del director d’orquestra en plena crisi sentimental, Rachel Weisz que és el millor del film amb diferència, i l’actriu fetiche de la carrera del director, una breu però intensa Jane Fonda.
Al seu voltant, Sorrentino crea tot un món amb altres personatges del balneari, alguns dels quals no tenen pràcticament diàleg però això no evita que els entenguem perfectament i tinguin el seu pes: un actor en plena crisi existencial que està preparant el seu nou, i sorprenent, personatge, un escalador, una treballadora que només sap comunicar-se a través del tacte, l’espectacular Miss Univers, una silenciosa parella, un petit violinista… fins i tot Diego Armando Maradona.
Tots ells formen el microcosmos d’una pel·lícula agosarada, amb moments d’hilarant humor negre, rodada amb un ritme pausat però constant, que acaba resultant hipnòtica.