El nostàlgic logo que obre la projecció ja és tota una declaració d’intencions del que anem a veure: un sentit homenatge als clàssics, del jazz i, sobretot, del cinema. Acte seguit un impressionant número musical, rodat en un únic pla seqüència realment brillant, abans dels crèdits ja atrapa el públic. A partir d’aquí a l’espectador només li queda deixar-se endur per la màgia i gaudir d’una obra mestra.
En el seu anterior treball, l’excel·lent Whiplash, el director Damien Chazelle ja va demostrar que domina perfectament els tempos i el muntatge, i que sap on posar la càmara en cada moment durant els temes musicals, però en aquesta ocasió s’ha superat: la factura tècnica d’aquesta ‘La la land’ és perfecta. No només s’ha de destacar el muntatge, l’ambientació és acuradíssima: amb uns aconseguits vestuari i direcció artística, però especialment brilla el treball de fotografia. L’ús de la llum i del color ofereixen al film una varietat cromàtica que reforça tant els moments més ‘reals’ (com els excel·lents i diversos càstings de Mia) com els més ‘onírics’ (algun ball sota les estrelles).
Al costat d’aquest enorme esforç tècnic, l’altra clau de la proposta és l’entregat treball de la seva parella protagonista. En el seu tercer projecte en comú, el convincent Ryan Gosling i la radiant Emma Stone mantenen intacta la seva enorme química, fins al punt que un cop vista la pel·lícula resulta pràcticament impossible imaginar-la amb uns altres intèrprets.
Notable també el guió. Ens trobem davant d’una proposta romàntica però el seu equilibri és milimètric: tenim apunts còmics hilarants (la trobada a la festa i la posterior recerca del cotxe), els seus moments de sucre (que en cap moment arriben a empalagar gràcies al ritme constant del film, i que en mans d’un altre director probablement haguessin espatllat el resultat final) i els seus tocs dramàtics (el sopar sorpresa al pis) que acaben conduïnt a un final tan coherent com encertat, permetent-se, fins i tot, mostrar-nos una simulació alternativa.
Resulta impossible no sortir de la projecció amb un somriure als llavis i amb alguna, o varies, cançons de la seva excel·lent banda sonora al cap i és que ens trobem davant d’una de les pel·lícules més rodones dels darrers anys: el millor musical rodat aquest segle XXI. Una autèntica joia que desprèn vida. Un clàssic instantani.