La base teatral del text de ‘La lección de piano’, obra del dramaturg August Wilson, es nota en cada fotograma de l’ òpera prima del cineasta Malcolm Washington. De fet, les seqüències que transcorren fora de la casa on viuen Berniceece, la seva filla i el seu tiet, Doaker, són l’ afegit cinematogràfic però la substància es troba en els diàlegs, alguns certament potents, a l’ interior de la casa.
El piano del títol és l’ origen de la disputa entre els dos germans protagonistes: immensos John David Washington i Danielle Deadwyler (Boy Willie i Berniceece respectivament), envoltats per un potent estoll de secundaris, entre els que destaca, una vegada més, Samuel L. Jackson (absolutament brillant l’ escena en que tots els homes de la casa s’ uneixen cantant el tema espiritual). Resulta interessant el conflicte que suposa el destí del piano, que serveix per narrar-nos el passat de la família dels protagonistes i el pes que cadascun d’ ells dóna al llegat. L’ apartat artístic i el guió (malgrat que el tram final resulta una mica desconcertant, tenint en compte la línia que duia la proposta) són els principals punt forts del film però també resulta remarcable la seva factura tècnica: la preciosa fotografia, el seu excel·lent muntatge, la seva ambientació i l’ acurada bnada sonora, obra del compositor Alexander Desplat.
‘La lección de piano’ és una pel·lícula sòlida i notable però no apta per a tots els públics. Costa entrar-hi però, un cop immersos, manté l’ atenció de l’ espectador que veu com la seva posició varia; posant-se alternativament al costat d’ un germà i de l’ altre.