Hem de ser molt conscients de que esperar de ‘La leyenda de Tarzán’. No oferirà cap mena d’originalitat: és una història que ja hem vist en infinitat d’ocasions és a dir que no hi haurà sorpreses, únicament una factura tècnica molt depurada. Si acceptem a priori aquesta premisa la pel·lícula no enganya a ningú: és força entretinguda.
La seva factura tècnica és realment bona: des d’uns aconseguits so, efectes de so i visuals, un muntatge excel·lent i una preciosa fotografia, envoltats d’una adient banda sonora, fins una acurada ambientació: vestuari i especialment direcció artística. El paper del seu estoll de protagonistes és més discutible. Alexander Skarsgard composa un Tarzan massa inexpressiu, Margot Robbie és un simple guarniment, Christoph Waltz dota el seu malvat personatge del carisma suficient i Samuel L. Jackson aporta els escassos apunts còmics del film.
Està dividida en dues parts: una primera més fluixa a Londres, que està molt lluny de la brillant ‘Greystoke’ que va dirigir Hugh Hudson al 1984, i una segona, ja a Àfrica, en que el protagonista recupera el seu instint i s’expandeix completament.
La proposta no decepciona si ens la prenem com el que és: un simple entreteniment per a tots els públics sense cap altra pretensió que l’espectador s’evadeixi durant els seus 109 minuts de metratge, ho aconsegueix sobradament.