L’any 2002 la taquillera ‘El otro lado de la cama’ va significar el retorn de la comèdia musical al cinema espanyol; posteriorment arribarien, entre d’altres, ‘Una hora más en Canarias’ o Los miércoles no existen, a les que ara s’afegeix l’entretinguda ‘La llamada’, procedent directament del seu èxit sobre els escenaris durant diverses temporades.
Ambientada en un campament religiós, ben aviat la trama es focalitza en quatre personatges: dues de les adolescents residents; convincents Macarena García i Anna Castillo, que desprenen una bona química, acompanyades per les dues monges que n’han de tenir cura: la recent arribada cap del campament, excel·lent Gracia Olayo, i la comprensiva Belén Cuesta, sense cap dubte el millor del film: acapara tota l’atenció amb cada aparició seva en pantalla, consolidant-se com una de les millors secundàries, si no la millor, de l’actual cinema espanyol (com ja havíem pogut comprovar en títols com Kiki, el amor se hace o Tenemos que hablar per citar-ne algún). Per contra, l’únic personatge masculí, Richard Collins-Moore, resulta poc creïble i no està a l’alçada de les seves companyes.
Es tracta d’una comèdia lleugera que té moments realment brillants: el número musical de les dues monges, diàlegs molt divertits (principalment els de Gracia Olayo) i un personatge que ho eclipsa tot, una enorme Belén Cuesta. Amb un ritme que no decau i que només es pren els seus tempos d’impàs provocats per les diferents reflexions de les seves protagonistes. Sense ser una gran pel·lícula sí que és una obra força rodona dins del seu gènere que pot arribar a tot tipus de públic i arrencar a tothom més d’un somriure al llarg del metratge, assolint així, sobradament, el seu objectiu.