‘La madre del blues’ no amaga el seu origen teatral; de fet ens trobem davant d’una representació a la gran pantalla que es desenvolupa en tres actes separats per dos fragments musicals.
Amb un acurada ambientació (vestuari i direcció artística), una preciosa fotografia i un excel·lent muntatge, el film reflexa l’estat dels negres a l’Amèrica de finals dels anys 20′, focalitzant la narració en dues experiències diferents: la d’un trompetista que aspira a convertir-se en estrella (un Chadwick Boseman que en la seva darrera interpretació ofereix un autèntic recital) i la de la diva del títol (una Viola Davis novament poderosa). El primer acte reuneix la banda a la sala d’assaig i resulta un bloc coral on a més de Boseman, destaca especialment el veterà Glynn Turman. El segon és el més personal, en que Ma se sincera i justifica la seva actitud amb el seu música de confiança. Mentre aquests dos blocs són notables el guió s’espatlla en el tercer. El desenllaç es desenvolupa d’una manera massa sobtada i queda incomplet amb masses interrogants que descol·loquen l’espectador deixant-li una sensació agredolça que perjudica la valoració final d’una proposta fins ara francament sòlida. Tot i la seva factura formal i especialment artística, el film acaba resultant pla, principalment degut a la manca de recursos d’un guió que no acaba desenvolupant res més que la reflexió, certament interessant això sí, abans apuntada i que esdevé una argument massa escàs per un film amb les pretensions que té aquest ‘La madre del blues’.
En definitiva, ens trobem davant d’una pel·lícula inconsistentment sòlida que val la pena veure per gaudir, cop més, amb la veraç Viola Davis i sobretot per assistir al comiat, el millor possible, del recentment desaparegut Chadwick Boseman.