A principis d’aquest segle XXI va destacar especialment el gènere de terror procedent de Japó. Ràpidament Hollywood es va dedicar a produïr un allau de remakes d’aquests films, un d’ells ‘La maldición’, dirigit per Takashi Shimizu l’any 2000 que va donar lloc a una saga al país nipó, que va tenir una fallida versió made in Hollywood, dirigida per ell mateix l’any 2004, ‘El grito’ que malgrat la seva més que discutible qualitat va arribar a tenir dues continuacions al 2006 i 2009. Ara arriba un nou remake que tampoc millora l’anterior: ens trobem davant d’una proposta convencional dins del gènere, una més de les diverses propostes de terror que arriben anualment de Hollywood i que, en la majoria dels casos, passen sense pena ni glòria per la cartellera.
Tot i que l’inici del film desperta cert interés aquest ben aviat es perd quan es recorre al flashback per mostrar-nos les investigacions de la policia nouvinguda, una Andrea Riseborough creïble i que té una estranya, però encertada, química amb el seu nou company, Demian Bichir. La relativa atenció aconseguida en el present es veu dilapidada pel passat: fluixa la història del vell matrimoni i encara més la de la parella d’immobiliaris, la seva tragèdia personal no aporta absolutament res a la trama i dilata innecessàriament el metratge. Només l’obsessió de l’altre inspector de policia (la visita al psiquiàtric evoca inevitablement a la mítica ‘El silencio de los corderos’) manté certa tensió. S’ha de reconèixer que el film té diversos cops d’efecte força aconseguits però no resulten suficients per salvar una pel·lícula que té el seu gran problema en el guió: ple de llacunes no resoltes, incongruències que no se sostenen i explicacions tan innecessàries com redundants (l’arribada de la parella de policies al sinistre de trànsit repetida).
En definitiva, aquesta nova visió de ‘La maldición’ és tan innecessària com la de 2004 i esperem que, tot i el seu obert final, no segueixi els passos d’aquella i es converteixi en l’origen d’una altra prescindible franquícia.